En resposta a l'article Memorial democràtic
La memòria és una facultat humana que pot resultar molesta. A l'escola, per exemple, hi ha qui la vol fora de les aules perquè es veu que és incompatible amb la comprensió i l'adquisició de competències. Però com es pot comprendre sense la narració d'uns fets? Com es pot ser competent sense un context?
La memòria esdevé decisiva, al cap i a la fi, per a l'engranatge mental i per a l'exercici intel·lectiu: aporta context i la llibertat de construir un discurs propi en relació a qualsevol tema. La memòria dóna espai i vida, igual que Mnemosine que des del mont Citeró sadollava els assedegats vius, molt a prop del riu Leteu que feia que els morts oblidessin.
Tanmateix, si la memòria ens fa privilegiats com a individus, perquè ens fa diferents els uns dels altres, capaços quan som savis amb el poder de les dades al nostre abast i incapaços quan no sabem ni de què ens parlen, també construeix societats més lliures, més crítiques i sàvies quan aquestes s’armen de valor i es reinventen amb els passat ben a prop del present.
És per això que desitjo que la tímida llei de memòria històrica sigui només un inici i reinventi un futur més just i viu; és per aquesta memòria que cal bandejar de l’escena pública els objectes i els espais que ens avergonyeixen, que ens degraden i empetiteixen, perquè en recordem el seu context. Col•loquem la història als museus i fem narració rimada a la manera dels antics o no del nostre passat, perquè no s’oblidi.
Quan ahir després del cafè vaig fer cap al Museu del Memorial democràtic, vaig celebrar la iniciativa de narrar amb paraules i imatges la memòria de la nostra breu història democràtica, aquesta i les que l’acompanyen al nostre país i a tot el món. També vaig celebrar l’esforç que es fa al voltant de l’exposició Símbols de Franco, perquè porta al museu allò que de cap manera pot ocupar l’espai públic. No ens equivoquem: el record, sí; la nostàlgia, no siusplau.
