dimecres, 1 de juny de 2011

Descoberta d'un mausoleu romà sota les drassanes medievals de Barcelona



Un mausoleu romà emergeix sota el Museu Marítim.

Els arqueòlegs descobreixen les restes del segle II durant les obres de l'espai.

[El Periódico, dilluns 30 de maig de 2011]

Un amfiteatre romà a Barcelona a Santa Maria del Mar?

[Un anfiteatre romà a Barcelona a Santa Maria del Mar?]

Una investigació demostra que on ara s'alça Santa Maria del Mar hi havia un amfiteatre romà. La historiadora Jordina Sales Carbonell defensa la hipòtesi que la Barcelona romana disposava d'un amfiteatre.

[La Vanguardia, 20 de març de 2011]

Mapa de dialectes de l'antiga Grècia

dissabte, 18 de desembre de 2010

Memòria i vida


En resposta a l'article Memorial democràtic

La memòria és una facultat humana que pot resultar molesta. A l'escola, per exemple, hi ha qui la vol fora de les aules perquè es veu que és incompatible amb la comprensió i l'adquisició de competències. Però com es pot comprendre sense la narració d'uns fets? Com es pot ser competent sense un context?

La memòria esdevé decisiva, al cap i a la fi, per a l'engranatge mental i per a l'exercici intel·lectiu: aporta context i la llibertat de construir un discurs propi en relació a qualsevol tema. La memòria dóna espai i vida, igual que Mnemosine que des del mont Citeró sadollava els assedegats vius, molt a prop del riu Leteu que feia que els morts oblidessin.

Tanmateix, si la memòria ens fa privilegiats com a individus, perquè ens fa diferents els uns dels altres, capaços quan som savis amb el poder de les dades al nostre abast i incapaços quan no sabem ni de què ens parlen, també construeix societats més lliures, més crítiques i sàvies quan aquestes s’armen de valor i es reinventen amb els passat ben a prop del present.

És per això que desitjo que la tímida llei de memòria històrica sigui només un inici i reinventi un futur més just i viu; és per aquesta memòria que cal bandejar de l’escena pública els objectes i els espais que ens avergonyeixen, que ens degraden i empetiteixen, perquè en recordem el seu context. Col•loquem la història als museus i fem narració rimada a la manera dels antics o no del nostre passat, perquè no s’oblidi.

Quan ahir després del cafè vaig fer cap al Museu del Memorial democràtic, vaig celebrar la iniciativa de narrar amb paraules i imatges la memòria de la nostra breu història democràtica, aquesta i les que l’acompanyen al nostre país i a tot el món. També vaig celebrar l’esforç que es fa al voltant de l’exposició Símbols de Franco, perquè porta al museu allò que de cap manera pot ocupar l’espai públic. No ens equivoquem: el record, sí; la nostàlgia, no siusplau.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Timeo danaos et dona ferentis


"Tinc por, tinc por dels grecs quan porten regals" o era "encara que portin regals". Les frases ens acompanyen a la vida. Diuen que "les paraules, el vent se les emporta". Potser sí, se les emporta i no sabem on van; però hi ha paraules que s'entesten a esperar-se una estona més, i és emocionant aleshores saber d'on vénen. L'escriptura, el geni del poeta, l'atzar de la transmissió, el seu valor han facilitat la parada.

Timeo danaos et dona ferentis (Verg. Aen. 2.49). Una frase entre frases que han fet fortuna, interessant sens dubte pel seu valor històric, perquè forma part de la tradició "mimètica" en el sentit més literari del terme, dins del marc de l'èpica culta. Remet, inevitablement, al mite homèric i al ritme cadencial de l'hexàmetre: és l'expressió tràgica de Laocoont, que es perd predient el destí inevitable del seu poble, el troià.

Però més enllà del que té de bell i d'inexorable, la frase evoca el sentit heroic de qui valora la veritat com a única opció a la vida, malgrat les conseqüències: Laocoont mor intentant salvar d'uns monstres marins els seus fills. Però el seu acte revela noblesa, inspira respecte, és l'energia que es queda i no es destrueix: no sempre les paraules se les emporta el vent.