"Tinc por, tinc por dels grecs quan porten regals" o era "encara que portin regals". Les frases ens acompanyen a la vida. Diuen que "les paraules, el vent se les emporta". Potser sí, se les emporta i no sabem on van; però hi ha paraules que s'entesten a esperar-se una estona més, i és emocionant aleshores saber d'on vénen. L'escriptura, el geni del poeta, l'atzar de la transmissió, el seu valor han facilitat la parada.
Timeo danaos et dona ferentis (Verg. Aen. 2.49). Una frase entre frases que han fet fortuna, interessant sens dubte pel seu valor històric, perquè forma part de la tradició "mimètica" en el sentit més literari del terme, dins del marc de l'èpica culta. Remet, inevitablement, al mite homèric i al ritme cadencial de l'hexàmetre: és l'expressió tràgica de Laocoont, que es perd predient el destí inevitable del seu poble, el troià.
Però més enllà del que té de bell i d'inexorable, la frase evoca el sentit heroic de qui valora la veritat com a única opció a la vida, malgrat les conseqüències: Laocoont mor intentant salvar d'uns monstres marins els seus fills. Però el seu acte revela noblesa, inspira respecte, és l'energia que es queda i no es destrueix: no sempre les paraules se les emporta el vent.
